Manifest del 9 d’octubre

Veïnes i veïns de Cocentaina, bon dia i que tothom siga benvingut perquè és 9 d’octubre, festa nacional del poble valencià.

Hui celebrem l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València, fita que ens marca l’origen com a poble ara fa 775 anys. En tot aquest temps els valencians i les valencianes hem viscut i sobreviscut a les vicissituds del temps i de la història: Perquè nosaltres sabem el que és rebre uns furs, sí, però també el que suposa perdre’ls. Hem conegut penúries i revoltes, però vam tindre un segle d’or, fet amb la riquesa d’aquest idioma que compartim i que no sempre hem pogut usar. Sabem d’expulsions i també ara sabem el que suposa haver d’anar-se’n. Hem vist passar un grapat de reis, presidents i algun que altre dictador. Vam tindre la guerra de successió, la d’independència i la guerra civil, però també sabem de democràcia i d’autonomia. I set segles i tres quarts després ací seguim, sent i sabent-nos valencianes i valencians.

Però on són les arrels d’aquesta identitat que s’estén del riu Sénia al Segura? Què és allò que ens fa ser una mateixa comunitat? No és sols pel fet d’aquesta història col·lectiva, ni per xafar la mateixa terra d’aquells protagonistes del passat, com tampoc pels símbols i institucions que hem adoptat en cada moment. És que a més, o millor dit, més enllà de tot això, al poble valencià ens ha unit una certa forma de sentir, d’actuar, de viure i d’entendre el món: els nostres costums i tradicions, la manera de celebrar, el nostre caràcter i especialment la nostra llengua. Són trets que ens descriuen, que ens identifiquen bé, i resulta molt trist quan es promou la divisió entre nosaltres per qüestions que no ens defineixen ni la meitat del que ho fan aquestes.

A l’acabament del franquisme va haver unió per demanar “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Amb l’objectiu aconseguit, eixa unió va ser reemplaçada per una divisió que ha anat creixent fins a l’absurd dels últims anys. S’ha arribat a l’extrem d’acusar-se uns als altres de ser mals valencians, com si algú tinguera la patent o hi haguera una única manera bona de ser-ho! S’acusa als que diuen “País Valencià” de ser catalanistes polítics, quan per molts és una denominació que s’ha usat tradicionalment per referir-se a la nostra terra. Mai havia estat un problema tan gran com ara i en realitat dir-li a algú que és més o menys valencià per això és ridícul!

La controvèrsia sobre la nostra llengua també s’ha incrementat. No es qüestiona el nom, però sí l’origen i la unitat idiomàtica. Recentment, per desvincular-la de la que es parla a les comunitats veïnes, s’ha arribat a dir la barbaritat de que el valencià ve de l’iber! És que ja ni estem d’acord almenys en que és una llengua romànica? No valen res les declaracions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les sentències judicials? Ara hi ha més filòlegs a les corts que a la universitat? Si no cal barallar-se tant, que l’important per un idioma no és el nom, ni d’on vinga, ni si per xarrar amb els del nord o els de l’est algú necessita traductor: l’important és mantindre’l viu. I difícilment es podrà fer millor defensa del valencià que parlant-lo, llegint-lo, escrivint-lo. Això sí és faena i responsabilitat nostra, perquè si nosaltres no ho fem ningú ho farà.

Joan Fuster va escriure que «tots som valencians, els qui vivim i treballem en les tres “províncies” actuals, i uns parlem català i els altres parlen castellà. Indígenes o immigrats, hem de conviure i de buscar expedients que facen fàcil la convivència». Han passat 31 anys des que vam aconseguir l’Estatut d’Autonomia i els nostres polítics, lluny de contribuir a eixa convivència, moltes vegades han abocat més llenya al foc, dificultant que d’una banda a l’altra del territori valencià ens sentim com una mateixa comunitat. Dividits per la llengua, dividits pel nom, dividits per províncies, dividits pels símbols, dividits fins i tot en la celebració del 9 d’octubre… al final s’entén als que diuen que Joan Monleon va fer més per la cohesió dels valencians que 30 anys de polítics. I potser tinguen raó: en tots els pobles sonava allò de les “cinc mil pessetes” i la gent ens sentíem part d’un mateix país quan cada vesprada miràvem per saber d’on era el campanar que eixia per la tele.

Ara l’única cosa on pareix que no tenim divisió és la realitat que ens envolta. Ens preocupen els mateixos problemes: l’atur, la corrupció, l’economia, els polítics, la sanitat i l’educació. Però que ningú pense que són culpa de l’autogovern. Si de cas, del mal govern i de la mala política.

El poble valencià hem treballat al camp, a la fàbrica i al taller, a l’oficina i a la tenda. Som gent amb ganes de treballar i molta ara no podem fer-ho. L’atur ha arribat a un nivell dramàtic i la prioritat ha de ser generar ocupació, però no de qualsevol manera. No podem defendre com a naturals la precarietat i les males condicions laborals, ni tan sols ara. L’atur no és millor que el treball precari, però que els treballadors i les treballadores acabem considerant el tindre faena com un favor és un pas enrere. S’ha de crear ocupació estable, de qualitat, sostenible i de futur a la nostra terra.

De la corrupció, quasi millor ni parlar, que si segueixen socarrant-nos, acabarem encesos en flama. Qui furte, que ho torne. A la presó i que ho torne. No volem més. Que la justícia siga valenta i que paguen els que s’han aprofitat, han malbaratat o han saquejat els nostres recursos.

Tothom coneixem les dificultats que estan vivint-se a les cases valencianes. Volem que passe ja d’una volta açò que uns anomenen “crisi” i altres directament “estafa”. Perquè la societat valenciana, per pretendre ser moderns a base de ser fastuosos, volent o sense voler, ens hem deixat estafar. L’atenció estava en exhibir-nos, que ens miraren i admiraren al món mentre ací es deteriorava el fonamental dia a dia, i alguns encara aprofitaven d’estranquis per omplir-se les butxaques. L’orgull de les majories i l’avarícia personal han fet que siguem una de les comunitats que pitjor estan suportant la crisi. En lloc de generar una autèntica riquesa, ens vam conformar amb pregonar una amb fonaments de fang i, a més a més, prestada.

Però el pitjor de tot és que l’error no l’estem pagant només amb diners, és que pot costar-nos la salut i el futur. Tot per la vanitat i la política del “quant més sucre, més dolç”, que de tant de sucre ara tenim mal de panxa… i menys llits als hospitals valencians, menys metges, menys mitjans i damunt toca pagar més per les medicines.

I si a l’ensenyament ja s’arrossegaven problemes de fa molts anys, amb manca d’inversió, d’infraestructures no adequades, de fracàs escolar…, ara li afegim pujades de taxes i retallades en transport, ajudes de menjador i beques d’estudis o material. Tenim més alumnes per aula i menys mestres. Això no és “qualitat” de l’ensenyament sinó “calamitat”.

És 9 d’octubre del 2013, any dedicat al poeta Vicent Andrés Estellés, i hui afirmem que “ha de ser possible viure amb dignitat” en aquesta terra. Als nostres dirigents els reclamem unió, per damunt de banderes, himnes i divisions. Som un mateix poble i necessitem ocupació, infraestructures i finançament. Necessitem sanitat, educació, benestar social i atenció a les persones dependents. I necessitem polítics amb sentit comú i sense tant de privilegi, que també els ha arribat l’hora de ser dignes de ser valencians.

Com diu un vers del nostre poeta Gerard Mur i Pérez, «a pesar dels temps novells, / a pesar de les promeses, / si el bé comú a tots guia, / si naix el sol per a tots… / naix l’esperança fundada».

Visca la nostra terra i visca la nostra gent. A totes i a tots, bon 9 d’octubre!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>